dijous, 5 de març de 2009

Igualtat homo-dona?: Sí i no

Igualtat homo-dona?: Sí i no.

Reivindicar la igualtat de drets i deures entre l’homo i la dona és avui encara una tasca molt necessària, que sens dubte justifica les lluites del feminisme. Però no hem de confondre la igualtat en quant a dignitat de persones, amb una igualtat en quant a la manera de ser persones.
Un gran part dels problemes de les relacions humanes entre homos i dones vénen precisament de no reconèixer, ni acceptar les diferències entre els uns i les altres, més enllà de les evidents de l’aspecte físic.
Aquesta diferència de l’aspecte físic ens hauria de bastar per dur-nos automàticament a pensar que aquest fet comporta una diferència psicològica, per els condicionaments evidents entre el “soma” i la “psique”. Ja en temps dels grecs antics s’intuïa aquesta relació entre “cos i ànima”. Avui es considera fonamental aquesta relació íntima dins la psicologia, psiquiatria i medicina, i es parla sovint de “psicosomatitzar”. Podríem afegir la diferència en els cromosomes, la diferència de funcionament neurològic, les diferències hormonals... Amb una paraula: estam davant dues maneres de ser persona.
Assumir aquestes diferències és primordial per una millor comprensió entre els dos sexes, per evitar frustracions i falses expectatives i per acostar-se a la solució dels problemes de comunicació i relació. Aquesta diferència entre els gèneres, aquestes característiques masculines i femenines, són font de molts de conflictes i, ans al contrari, reconèixer-les i respectar-les és una passa important i necessària per evitar-los.
Dones i homos són diferents en la manera de pensar, sentir, de comunicar-se, percebre, reaccionar, estimar, necessitar, valorar... Voler que l’altre pensi, vulgui, senti... el mateix que nosaltres és una pretensió inútil i equivocada. No es tracta, idò, de voler que la dona sigui com l’homo, ni l’homo com la dona; cadascú s’ha de desenvolupar segons el seu gènere. En això consisteix l’equitat, altra cosa seria l’igualitarisme que no respecte les diferències de gènere, que, malgrat ens compliquen les relacions, són precisament un atractiu, una necessitat i una valuosa diversitat.
A més de la qüestió clau biològica i fisiològica, les causes d’aquestes diferències són moltes: l’educació, els condicionaments socio-culturals, els mitjans de comunicació, la història, etc. Admetent que moltes diferències tenen una font socio-cultural, nosaltres ara sols ens fitxarem en el fet de la diferència, sense anar a espigolar l’origen.
Només posaré alguns exemples que ens fan veure que homos i dones tenim maneres distintes d’enfrontar les situacions:
- Quan la dona conta una situació viscuda, carregada de sentiments, espera ser escoltada amb solidaritat i comprensió, però l’homo amb freqüència el que sol fer és donar solucions, desqualificant o rebaixant els sentiments: “No hi ha tant per tant!”
L’homo sovint es pot sentir poc valorat quan la dona el crítica, li dóna consells que no li han demanat o ordres i ho interpreta com un afany de control humiliant: “No fassis...Ja has tornat a...Aparca aquí...”
Davant un problema l’homo necessita tancar-se dins si mateix, relaxar-se i pensar; la dona necessita comunicar-ho, parlar-ne i ser escoltada. La dona pot demanar: “Què tens...?. L’homo respon: “Res.” La dona sense que li demanis té “contera” del que li passa, amb luxe de detalls i si l´homo es distreu un poc, perquè ja sap de què va la cosa, la dona escomet ofesa: “Tu no m’escoltes”.
L’homo sobre tot s’ha de sentir necessari, que se confia en ell i se’l valora, la dona vol per damunt de tot ser estimada, recolzada i sol ser més expressiva afectivament. Quan la dona es manifesta descontenta de la seva vida, decebuda en algun aspecte, certa infelicitat, l’homo pot pensar que és ell el responsable, encara que no ho sia, i això fa que es senti malament.
Homo i dona manegen de manera diferent el llenguatge: la dona per expressar els sentiments ho fan amb més superlatius, metàfores i generalitzacions i si l’homo, essent més directe i sintètic, ho pren literalment i ho pot mal interpretar. Per exemple, diu la dona: “La casa està sempre feta un oi”, o “mai sortim” . Respon l’homo: “No exageris, no sempre” i “no és vera, sortírem la setmana passada.” S’ha d’aprendre a llegir els dos codis.
.....

Podríem seguir amb un enfiloi d’exemples més que reforçarien la afirmació de les fondes diferències entre homo i dona, que sovint ens duen de bòlit i ens fan tenir moltes fregades per desconeixement de la psicologia masculina i femenina que molt poc ens han ensenyat. Homos i dones tenim un bon que fer per entendre’ns millor per sortir-nos a camí i sortir d’emblavins.

Mariano Moragues