(A partir d'avui, trobareu publicats en aquest blog els escrits i cartes als directors dels mitjans de premsa illencs de l'amic Mariano Moragues. Si voleu accedir als anteriors escrits, consultau la nova secció del blog: "Puny que puny: escrits de Mariano Moragues".)
El nacionalisme i l’imperialisme espanyol: Matrimoni PSOE-PP
Ja tenim la Seu plena d’ous: la dreta espanyola s’ha casat amb la suposada esquerra espanyola al País Basc, fent un pacte “contra natura”. Quin bunyol, déu meu! No hi ha dubte que la dreta és dreta; ara bé, el que es pot dubtar és que el PSOE sigui esquerra.
La política fa miracles: voltant cantó es peguen sabatades tot lo dia i ara corda i poal, o, per ser més precís, cul i merda. ¿Què pot unir dues ideologies contraposades, si és que realment ho són? Sols el llevar d’enmig un enemic comú, un nacionalisme basc, per cert bastant “light”, pagant el preu que sigui: traint els propis principis; eliminant, fent trampes, abans de les eleccions, a partits polítics que duen darrera més de 100.000 votants; pactant normes que enfonsin l’euskera; anomenant presidenta del Parlament Basc una senyora de l’OPUS (tot un símbol de posicions reaccionaries, que, com el Papa, no va de preservatius); negant plegats tota possibilitat de diàleg amb els que defensen la lluita armada i una altra idea de país; renunciant fins i tot a qualsevol tipus de federalisme; prohibint que el poble digui la seva paraula en un referèndum, expressió essencial de democràcia; la dreta que defensava a ca nostra que el partit més votat hauria de governar, allà no val...
¿De què anam? Clar i llampant, aquest nacionalisme basc ha de ser substituït, fort i no et moguis, per el nacionalisme espanyol, i per això bé ho paga renunciar a tots els principis i a tota lògica; les fronteres entre dreta i aquesta esquerra, si existiren mai, és hora d’esbucar-les en nom de l’imperi. S’ha posat de moda fer ofertes electorals de “canvi”, quan qualsevol diccionari elemental ens dirà que la dreta la conformen “partits polítics partidaris del manteniment de l’ordre i dels valors morals tradicionals”, cosa que a més està prou demostrada històricament. Una mostra més perquè vegeu que de canvis res de res, el 20 de febrer d’aquest any el ministre Fernández Bermejo va renovar el títol de Duc de Mola al descendents del General franquista Mola, qui a la Guerra Civil fou encarregat de sotmetre el País Basc, qui entre altres barbaritats deia que s’havia de sembrar el terror “eliminando sin escrúpulos ni vacilaciones a los que no piensan como nosotros”, i al qui Franco l’any 48 donà el títol de Duc i “Grande de España”. Tot un símbol, ¿o no?
Que no ens vulguin fer creure que s’apleguen el moix i la rata perquè convé que hi hagi alternància en el poder, ni per raons democràtiques, ni per conveniència pel poble basc... Això de la cohesió territorial no és altra cosa que tothom estigui a les ordres de Madrid. I tot plegat no és més que embullar fil. La realitat crua i nua és la “España una, grande i libre” i poder, poder i poder; tot el demés són punyetes. És que finalment, el nacionalisme central i el perifèric sols es diferencien en una cosa: que el central té la força.
Sempre estam en les mateixes; meam si arriben a treure altre pic el “bando” militar d’Estella del 36 del Comandant Sanz de Iturria: “Se acabó el gora euskadi, estamos en los tiempos de VIVA ESPAÑA”.
Ja tenim la Seu plena d’ous: la dreta espanyola s’ha casat amb la suposada esquerra espanyola al País Basc, fent un pacte “contra natura”. Quin bunyol, déu meu! No hi ha dubte que la dreta és dreta; ara bé, el que es pot dubtar és que el PSOE sigui esquerra.
La política fa miracles: voltant cantó es peguen sabatades tot lo dia i ara corda i poal, o, per ser més precís, cul i merda. ¿Què pot unir dues ideologies contraposades, si és que realment ho són? Sols el llevar d’enmig un enemic comú, un nacionalisme basc, per cert bastant “light”, pagant el preu que sigui: traint els propis principis; eliminant, fent trampes, abans de les eleccions, a partits polítics que duen darrera més de 100.000 votants; pactant normes que enfonsin l’euskera; anomenant presidenta del Parlament Basc una senyora de l’OPUS (tot un símbol de posicions reaccionaries, que, com el Papa, no va de preservatius); negant plegats tota possibilitat de diàleg amb els que defensen la lluita armada i una altra idea de país; renunciant fins i tot a qualsevol tipus de federalisme; prohibint que el poble digui la seva paraula en un referèndum, expressió essencial de democràcia; la dreta que defensava a ca nostra que el partit més votat hauria de governar, allà no val...
¿De què anam? Clar i llampant, aquest nacionalisme basc ha de ser substituït, fort i no et moguis, per el nacionalisme espanyol, i per això bé ho paga renunciar a tots els principis i a tota lògica; les fronteres entre dreta i aquesta esquerra, si existiren mai, és hora d’esbucar-les en nom de l’imperi. S’ha posat de moda fer ofertes electorals de “canvi”, quan qualsevol diccionari elemental ens dirà que la dreta la conformen “partits polítics partidaris del manteniment de l’ordre i dels valors morals tradicionals”, cosa que a més està prou demostrada històricament. Una mostra més perquè vegeu que de canvis res de res, el 20 de febrer d’aquest any el ministre Fernández Bermejo va renovar el títol de Duc de Mola al descendents del General franquista Mola, qui a la Guerra Civil fou encarregat de sotmetre el País Basc, qui entre altres barbaritats deia que s’havia de sembrar el terror “eliminando sin escrúpulos ni vacilaciones a los que no piensan como nosotros”, i al qui Franco l’any 48 donà el títol de Duc i “Grande de España”. Tot un símbol, ¿o no?
Que no ens vulguin fer creure que s’apleguen el moix i la rata perquè convé que hi hagi alternància en el poder, ni per raons democràtiques, ni per conveniència pel poble basc... Això de la cohesió territorial no és altra cosa que tothom estigui a les ordres de Madrid. I tot plegat no és més que embullar fil. La realitat crua i nua és la “España una, grande i libre” i poder, poder i poder; tot el demés són punyetes. És que finalment, el nacionalisme central i el perifèric sols es diferencien en una cosa: que el central té la força.
Sempre estam en les mateixes; meam si arriben a treure altre pic el “bando” militar d’Estella del 36 del Comandant Sanz de Iturria: “Se acabó el gora euskadi, estamos en los tiempos de VIVA ESPAÑA”.
Tancarem aquest article, no amb un ”adéu”, més bé amb un “ADIOS”, fent cas al que deia també aquest comandant: “Se prohibe la palabra agur, importado por los separatistas en lugar del Adios, genuinamente español”.
Mariano Moragues Ribas de Pina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada